Cambrils

La Mar de Cambrils ocupa la frau de Sant Jordi que va des del Cap de Salou, fins a l’Hospitalet de l’Infant, a la desembocadura del riu Llastres.

 

La mar de Cambrils és una mar seca. És a dir, té poca profunditat en relació a les mars veïnes. A més a més, és una mar protegida dels corrents. En un dia de calma, recorda l’escenografia lacustre. I és un engany. La mar de Cambrils és una mar molt roquera, és a dir, plena de roques i accidents en el seu fons, que han enganxat i enganxen més d’un art de pesca.

 

A frec de la costa pot dir-se que tot el fons de la mar de Cambrils és tapissat d’un gran sorral que s’enfonsa suaument. Aquest paisatge es trenca, de garbí a llevant, per les praderies de posidònia que desapareixen a més profunditat.

 

A l’espai entre el fons net, -que diuen la gent del mar-, és a dir, sense vegetació, i el fons brut se l’anomena la barbada. És un fons de sorra gruixuda, d’eriçons, de grapissar amb clapes d’alguer. De transició. 

 

A partir d’aquí i mar endins ens troba el territori marítim per on pesquen les barques d’arrossegall. Fons amb variats accidents, que són ben coneguts pels estrops dels bous. D’aquí que els pescadors coneguin les indicacions més precises del lloc i de les profunditats on es troben els accidents marins. Aquestes indicacions són com un llibre obert que s’ha anat escrivint amb l’observació diària i que els mariners han transmès oralment de pares a fills, i que a la fi han passat a ser un patrimoni més ampli, és a dir, de tota la comunitat de pescadors.